En el nostre país hi ha hagut diverses causes que han fet que la propietat d’un habitatge sigui un dels principals objectius de bona part del seus ciutadans. El creixement econòmic continuat i el convenciment que la inversió en habitatge era una inversió segura, n’han estat dues de les principals causes, encara que no les úniques.

Però què representa ser propietari d’un habitatge, sobretot si és en règim de propietat horitzontal com en la major part de casos?

Quan es compra un habitatge hom pensa que és per a tota la vida i, generalment, és així. Però la vida d’un habitatge és limitada i la vida de la immensa majoria dels habitatges construïts durant la segona meitat del segle passat encara ho és més. En general, als nostres fills no els deixarem un habitatge, els deixarem un proper problema. Serà llavors quan quedarà clar que els règims de lloguer, de cessió de l’ús o d’utilització del dret de superfície no queden gens lluny del règim de propietat i, moltes vegades, un rigorós estudi econòmic comparatiu potser ens mostraria que no hi hem guanyat res essent propietaris.

És evident que al cap d’uns anys, als edificis cal fer-hi operacions costoses per a rehabilitar-los i adaptar-los a les exigències i necessitats de cada època i també és evident que arribarà un moment que caldrà pensar en la substitució integral de l’edifici. En aquell moment, al propietari de l’habitatge enderrocat només li quedarà la propietat de la part proporcional del sòl i, si vol un habitatge com el que tenia, l’haurà de tornar a pagar.

De què acabarem sent propietaris?. Com a molt, de la part proporcional de sòl que ens pertoqui. Amb sort, de la part de sòl que ens permeti tornar a construir un piset de la mateixa superfície del que varem heretar dels nostres pares.

Hi ha altres factors, d’aparició recent però cada cop amb més incidència, que també afectaran al disseny dels edificis residencials i al règim de tinença. Serà realment possible que, en un futur proper, moltes feines es puguin fer des de casa?. Seria convenient que fos així?. Quines repercussions tindria en la salut física i mental i en la capacitat relacional de les persones?. Però tindrem uns habitatges que no ens ho permetran.

Com afectaria això la mobilitat? La mobilitat diària actual de la majoria de ciutadans està condicionada, sobretot, pels desplaçaments entre el lloc de residència i el lloc de treball. Alhora, el lloc de treball d’una persona canvia diverses vegades al llarg de la seva vida laboral. Moltes vegades, aquesta doble mobilitat xoca frontalment amb el desig, o la necessitat, de mantenir la propietat de l’habitatge que tants esforços està costant de mantenir.

Aquesta necessitat de mobilitat ha de comportar que apareguin noves formes de tinença d’un habitatge. Us imagineu pertanyent a una organització que us facilita un habitatge de les mateixes característiques del que teniu si, per qualsevol motiu, us heu de traslladar a un altre ciutat per un termini llarg de temps i, a canvi, només heu de cedir l’ús del vostre habitatge a algun altre membre de la mateixa organització?. Manteniu la propietat del vostre primer habitatge, a la vostra ciutat, al vostre país, i sempre teniu la possibilitat de tornar-hi.

I si aquest habitatge l’haguéssiu promogut, juntament amb altres, en règim de cessió d’ús, a un preu molt més baix que el preu de mercat i només us costés una quota mensual més o menys equivalent a un lloguer protegit, i mantenint la mateixa quota us podéssiu traslladar a un habitatge semblant a la nova ciutat on heu de d’anar a viure?

Quan tenim clar que ens estarem un termini relativament breu en un lloc o que volem un habitatge “de pas” el lloguer esdevé la millor fórmula, tot i que el preu del lloguer també ha de moderar-se en el nostre país.

Però hi ha fórmules que estan a mig camí entre el lloguer i la propietat que també poden resultar molt interessants i resolen la “incertesa” dels terminis contemplats en els contractes de lloguer. S’ha d’afavorir que els propietaris del sòl optin per la promoció d’habitatges utilitzant la cessió del dret de superfície, pel qual “venen” els habitatges per un termini llarg de temps (normalment, entre 50 i 90 anys) però mantenen la propietat del sòl i, al final del termini, també recuperen la propietat de tot l’edifici que havien promogut. Lògicament, el preu d’aquests habitatges és molt inferior al d’una venda en règim de propietat i pot consistir en una quantitat inicial, que ajuda a cobrir una part important de la inversió prevista, i un cànon anual que es converteix en una renda fixa pel propietari/promotor. Totes les despeses de manteniment de l’edifici van a càrrec dels usuaris durant el termini d’ús. Ben mirat, atesa la vida útil dels edificis i l’evolució que, lògicament, farà el sector de l’habitatge, quina diferència hi haurà d’aquí 90 anys, o fins i tot 50, entre els que hagin optat per la plena propietat o pels qui hagin optat per l’opció del dret de superfície?. Una serà molt clara: els segons hauran pagat, al cap del temps, molt menys pel seu habitatge, sobretot si el qui l’han comprat ho han fet per mitjà d’una hipoteca a llarg termini. L’altra també serà clara: uns es quedaran sense habitatge i els altres hauran d’invertir molt per adequar-lo a les necessitats i normativa de l’època.

Quan ens adonem que el que realment necessitarem són diversos habitatges al llarg de la nostra vida, ésser propietari esdevindrà un inconvenient. I quan ens adonem que “invertir en totxo” no és una inversió segura, ésser propietari tindrà ben poc sentit.