El dret a l’habitatge és un dret reconegut per les constitucions de la major part dels estats democràtics i per la Declaració universal dels drets humans, però quines característiques i condicions han de tenir aquests habitatges?. És evident que les pautes culturals i les condicions climàtiques influeixen decisivament a l’hora de definir l’habitatge mínim en cada racó del nostre món, com també hi incideixen els nivells tecnològics assolits per cada país o el preu del sòl, entre molts altres factors.

En el nostre país, és ben cert que la immensa majoria dels seus ciutadans tenen un habitatge, de propietat o lloguer, i d’unes característiques que, en general, superen el que podríem considerar les condicions mínimes d’habitabilitat. Però, què els queda a molts catalans desprès de destinar entorn del 50% dels seus ingressos a l’habitatge i els serveis associats (aigua, electricitat, gas,...), els aliments, els vestits, els transports, l’atenció sanitària, el dret a l’ensenyament,... encara que utilitzin el transport, la sanitat o l’ensenyament públic?.

En poc més de 15 anys el preu dels habitatges ha crescut un 300% però els sous ho han fet entorn d’un 30%. Realment estem progressant?. I la major part dels serveis bàsics, aquells als que tenim dret, s’han privatitzat i han tingut increments de cost molt per sobre dels sous. Podem seguir parlant de pertànyer a una societat “avançada” tal com es tendeix a definir la nostra?. Ho tenim tot a l’abast, però cada cop hi ha més ciutadans que han de conformar-se amb “mirar sense tocar” una gran part d’allò que ens diuen que ens farà la vida més fàcil....

No fa ni un segle que, en el món occidental, encara era una reivindicació l’objectiu de 8 hores diàries de treball, 8 de dormir i les altres 8 d’ús propi (per a altres necessitats bàsiques però també per a l’ús lliure). Perquè l’objectiu ara no podria ser que cada persona ha de poder disposar d’un habitatge digne per un terç dels seus ingressos; que ha de destinar, com a màxim, un altre terç a satisfer la resta de les seves necessitats bàsiques i ha de poder disposar de l’altre terç per a utilitzar el seu temps de lleure, per a poder decidir com i en què vol omplir-lo?.

No fa massa anys que es varen difondre nous conceptes com els de la societat del benestar o de la cultura del lleure i, tot i poder parlar d’alguns progressos en aquest sentit, també és cert que s’han anat imposant altres conceptes com els de la societat del consum que si bé ha incrementat el nivell de benestar i ha cobert la major part del temps lliure de bona part dels ciutadans, també és cert que ha limitat extraordinàriament els nivells reals de llibertat i, sobretot, ha modificat els hàbits de relació entre les persones, fent que la societat sigui cada cop més individualista i competitiva.

Aquest blog de debats pretén aprofundir en un dels aspectes que hauria de centrar les polítiques públiques actuals: fer realment efectiu el dret de l’habitatge i fer-lo de manera que el seu cost no representi més d’un terç dels ingressos dels seus ocupants.

Però, ben entrat el segle XXI, de quin habitatge estem parlant? Quina ha de ser la seva superfície òptima?. La més pura racionalitat, o lògica, ens fa pensar en la necessitat de compartir, entre els diferents habitatges d’un edifici o complex d’edificis, molts serveis (captació d’energia, reciclatge de l’aigua, neteja i manteniment,...) i perquè la mateixa lògica no ens fa pensar en la necessitat de compartir molts altres serveis o espais?.

En menys d’un segle, la forma de viure de la majoria de la població ha canviat al mateix ritme que han canviat les formes de treball, de desplaçar-se d’un lloc a l’altre o la composició de les unitats de convivència que, de la família clàssica amb els pares, més de 3 fills de mitjana i, moltes vegades, els avis al mateix habitatge, s’ha passat a nuclis familiars molt més reduïts i, moltes vegades, amb una sola generació al mateix habitatge o amb famílies monoparentals o nuclis de convivència sense una relació familiar. Però els habitatges construïts els darrers decennis no s’han adaptat a aquesta nova realitat i, en tot cas, només han reduït la seva superfície, encara que ho han fet més per adaptar-se a les possibilitats econòmiques dels compradors que per cap altra motiu.

Algú s’ha dedicat, de veritat, a voler conèixer com volen el seu habitatge els compradors actuals?. S’han ofert altres tipus d’habitatges que “els de sempre” perquè el futur comprador pugui comparar i escollir?. S’ha fet un treball d’informació suficient i de recollida d’opinions prou massiva com per poder saber com veuen, com volen, l’habitatge del futur els qui en seran els seus usuaris?. I quasi tothom, fins i tot els qui ja tenen un habitatge de propietat que respon a les seves necessitats actuals, són futurs usuaris potencials. És un debat en el que hi pot participar tothom, en el que hi hauria de participar tothom.

És per això que, en aquest blog, us proposem una forma diferent de participar en aquest debat. Us plantegem un relat obert, una història que comença cap allà l’any 2024 i, de moment, amb un personatge principal del que ens fixarem, sobretot, en com viu, com treballa, què fa, quin habitatge té i com l’utilitza. Us proposem que entreu en el cercle de gent que coneix en Jan i que feu l’exercici d’imaginar-vos com us agradaria viure d’aquí uns anys i com us imagineu que serà el vostre habitatge, el de l’altra gent que us envolta, com funcionarà la vostra ciutat, el vostre país, el món...