De res valdria tot l’esforç de replantejar els sistemes de producció dels edificis i els sistemes d’ús i manteniment, per a fer-los més sostenibles i eficients, si no fóssim capaços d’aplicar els mateixos criteris a l’hora de planificar l’ocupació del territori i de dissenyar l’espai públic.

L’ordenació urbanística ha de tenir en compte l’orientació dels edificis com a un element indispensable, tant com definir unes tipologies que facilitin la il·luminació i ventilació naturals o flexibilitzar les normatives perquè els edificis puguin incorporar aquells elements de disseny que afavoreixin un millor comportament energètic dels edificis (no comptar com a superfície computable la de les terrasses exteriors o la dels gruixos de parets de façana, per posar dos exemples).

L’ordenació urbanística ha de preveure espais públics, o comunitaris, que permetin la separació de les xarxes d’aigües residuals i pluvials, el seu tractament i reutilització en la mateixa zona o altres sistemes de generació d’energia “in situ” o de recollida i tractament de residus realment sostenibles, per posar només alguns exemples. Cal pensar des de la visió de preveure espais o sistemes per oferir serveis, cosa que permetrà adaptar-se als canvis que, necessàriament, s’hauran de produir els propers anys. Potser d’aquí trenta anys, o abans, semblarà un autèntic disbarat preveure xarxes de distribució de gas o electricitat que s’extreuen o es generen a milers de quilòmetres de distància… quan molt probablement es puguin produir allà mateix.

Però no ens enganyem, si l’objectiu és la reducció del cost final de l’habitatge això passa necessàriament per una important reducció del cost del sòl. No es pot estar treballant en la reducció del cost de la construcció o en impulsar nous sistemes de promoció que facin revertir els beneficis de promoció en els propis usuaris si no es controla el cost del sòl. No pot seguir passant que els guanys que s’obtenen per un costat es perdin per un altra.

El paper més important que ha de jugar l’administració pública catalana, que és qui té la competència en matèria de política urbanística, és una política de sòl que garanteixi que el seu preu es mantingui en unes cotes raonables. I això, en una economia com la nostra, amb una constitució que consagra el dret a la propietat i amb una política urbanística que ha de frenar l’expansió del sòl urbà, és una missió quasi impossible… O potser no. Perquè que o qui impedeix que es respecti el dret a la propietat privada del sòl però s’arbitrin mesures que facin revertir el dret d’edificació a la societat, o almenys una part important d’aquest dret?. Si, com sembla, s’ha d’optar per donar una major edificabilitat al sòl urbà existent, perquè no es preveu un procés de reparcel·lació que permeti convertir en sostre públic edificable aquest nou sostre que es generi?

Com s’actuarà quan en una ciutat de l’àrea metropolitana de Barcelona, per posar un exemple proper en el temps, s’hagi de substituir un edifici plurifamiliar perquè ha quedat obsolet i la seva rehabilitació integral sigui econòmicament inviable?. S’enderrocarà i es construirà un nou edifici amb ajuts públics, com es va fer amb alguns edificis afectats per aluminosi?. És evident que això es pot fer quan és un cas més o menys aïllat, però no es podrà fer sempre així. Perquè no es comença a pensar en actuacions de reforma interior –o millora urbana, si es prefereix així- que aportin solucions viables econòmicament i que, necessàriament, hauran de passar per les aportacions dels propietaris afectats –que hauran de tornar-se a hipotecar per tenir els seus nous habitatges- i per l’augment de l’edificabilitat que permeti cobrir la nova demanda i ajudi a cobrir part de les despeses de reordenació?.