La figura del promotor immobiliari, tal com l’hem conegut, és una figura relativament recent. Durant la primera meitat del segle passat, i tal com s’havia anat fent fins llavors, els promotors dels habitatges eren els seus mateixos propietaris/futurs usuaris o, a les ciutats, els propietaris del sòl que encarregaven la construcció d’un edifici plurifamiliar per a obtenir rendes del lloguer dels nous habitatges. No fou fins a la segona meitat del segle XX que s’introduí amb força la figura del promotor immobiliari que, sobre un sòl que havia acabat de comprar o sobre el que havia fet un acord de permuta, promovia la construcció d’un edifici plurifamiliar per a poder vendre els nous habitatges.

La ràpida industrialització del país i l’allau immigratori que va comportar, va fer créixer exponencialment la demanda d’habitatges i l’aparició massiva dels nous promotors immobiliaris. Els nous tipus d’habitatges creats en aquelles èpoques, petits i altament densificats, han arribat als nostres dies amb el mínim de canvis que les normatives i els avenços tecnològics han anat introduint.

Però tot ha canviat molt en poc més de 50 anys. I el que es demanava a un habitatge o el que un habitatge podia oferir als seus usuaris no és aliè a aquests canvis. Però més enllà de millores tecnològiques que han fet més fàcil el funcionament de les llars, potser l’únic electrodomèstic que ha modificat la distribució dels habitatges ha estat el televisor. La introducció de la sala d’estar, més o menys separada del menjador quan aquest no estava integrat a la cuina, va ésser un canvi important que va coincidir, a més, amb la construcció massiva de blocs plurifamiliars més enllà del centre de les grans capitals. I, en molta menor mesura, la rentadora i l’assecadora també han anat aconseguint espais “diferenciats”…

Són molts els factors que influeixen en el canvi del tipus de la demanda d’habitatges. El gradual descens del nivell d’ocupació dels habitatges fins a la mitjana actual de 2,8 ocupants per habitatge, les diferents formes d’unitat residencial (singles, famílies monoparentals, famílies més tradicionals, parelles sense fills, …), la mobilitat laboral que fa que avui ja sigui quasi impossible que algú treballi “tota la vida” al mateix lloc, la possibilitat de treballar des de casa,